Màster Història

el Masters: el torneig desitjat per tots els jugadors. Es celebra a Londres des 1975 amb un cartell de guanyadors que parla per si sol. El torneig de Mestres està reservat als millors jugadors de tota la història, com podran comprovar en el nostre humil repàs a la seva història.

En l'actualitat, el Masters els disputen els 16 millors jugadors de l'Rànquing oficial de la World Snooker. Però això no sempre va ser així. En la seva primera edició en 1975, deu jugadors van tenir l'honor d'inaugurar el torneig i entrar en la història d'aquest preciós esport, anomenat Snooker.

El jugador anglès, John Spencer (mort a 2006) va entrar en la història de Màsters, després de derrotar (9-8) al decider a el gal·lès Ray Reardon. Spencer va aconseguir el títol i les 2.000 lliures que s'atorgaven a el campió.

Ray Reardon, dominador de l'snooker en la dècada dels 70, es va treure l'espina de la derrota amb John Spencer en la següent edició (1976). Reardon va derrotar a la final (7-3) a l'anglès Graham Milers, 01:00 Milers que va arribar a la final després de derrotar (5-4) en les semifinals al seu compatriota i a l'actual campió John Spencer.

L'edició d' 1977 va tenir el primer i únic duel de gal·lesos en una final de Màsters. Els protagonistes que van entrar en la història de l'Snooker Gal·lès, van ser l'esmentat Ray Reardon, amb la seva tercera final de forma consecutiva i Doug Mountjoy, 1 Mountjoy que va aconseguir la victòria en nou decider a la final (7-6) amb Reardon com a protagonista.

Alex Higgins es convertiria en el protagonista de les següents edicions de Masters, aconseguint la gesta d'arribar a quatre finals de forma consecutiva.

L'edició d' 1978 continuava amb el mateix format de 10 jugadors, amb l'increment de 1.000 lliures per al guanyador de el torneig. Premi que es va dur a casa Alex Higgins, després de derrotar a la final a l'canadenc Cliff Thorburn, per un estret 7-5 per l'huracà nord-irlandès.

Màsters finals 1978

https://www.youtube.com/watch?v=4_GKribrvWc

En 1979 Alex Higgins va repetir final, aquesta vegada, amb amb un jugador poc conegut en l'actualitat, el sud-africà Perrie Mans, finalista el campionat de món (Història del Campionat Mundial) a 1978. Higgins va sucumbir a la final abans Mans per un marcador de 8-4.

Entrem a la dècada dels 80, amb un Màsters que continuava el seu camí amb el mateix format, però any a any incrementaria els seus premis econòmics.

En les edicions de 1980 i 1981, vam tenir els mateixos protagonistes a la final (Alex Higgins i Terry Griffiths). De nou teníem un jugador gal·lès a la final, el mític Terry Griffiths. Griffiths es va convertir en el tercer jugador gal·lès a guanyar el prestigiós torneig, després de derrotar a la final a l' huracà Higgins amb un marcador de 9-5. Higgins es va refer de la derrota a la següent edició, com podem comprovar en les següents imatges:

https://www.youtube.com/watch?v=WR33eTUs49Q&t=15s

Steve Davis aconseguiria arribar la seva primera final de l'Màsters en 1982. El seu rival seria Terry Griffiths (tercera final consecutiva) que arribava a la final després de derrotar a Alex Higgins en semifinals per un ajustat 6-4. Davis disputava el seu segon torneig de Mestres. En el seu debut (1981) va ser derrotat (5-3) en primera ronda pel jugador sud-africà Perrie Mans, derrota que no va afectar molt a Davis, ja que aconseguiria el seu primer títol de Màsters (9-5) en una final de la qual podreu gaudir a continuació:

https://www.youtube.com/watch?v=AVxRewKXfUY&index=1&list=PLDXHN1EcufTXzwDkXEzYBbs4a3eFLKY5U

El Masters es va modernitzar a 1983 amb un format de 16 jugadors, i un total de 55.000 mil lliures en premis amb 16.000 d'elles per al guanyador.

Cliff Thorburn aconseguiria arribar a una nova final, cinc anys després de la seva primera final amb Alex Higgins. En aquesta ocasió el jugador canadenc es va fer amb la victòria, després de derrotar per un ajustat 9-7 a el gal·lès Ray Reardon.

Arribem a l'edició de 1984 amb diversos protagonistes (3) i l'enlairament de l'Màsters, com bé ens indiquen els números. 115.000 lliures en premis amb 35.000 per al gran campió i 11.000 lliures per al 'agosarat’ que sigui capaç de realitzar un break màxim de 147 o més.

Comencem amb el primer protagonista, el canadenc Kirk Stevens (l'agosarat). Steven no va conquistar el títol, ni tan sols va arribar a la final, però va entrar en la història de l'Màsters i de l'Snooker, a l'realitzar el primer break màxim en el torneig dels Mestres.

Kirk Stevens 147 Màsters 1984 Semifinals Jimmy White

Continuem amb els dos protagonistes de la gran final de Masters 1984. Terry Griffiths arribava a la seva quarta final de Màsters, igualant la gesta (fins a la data) d’Alex Higgins (Higgins aconseguiria 5 finals) i Ray Reardon. El seu rival seria el talentós i jove jugador anglès, Jimmy White. Gaudeixin de la gran final:

https://www.youtube.com/watch?v=RuCkXLXC5yw&list=PLDXHN1EcufTXRSb0FDkf82-hEhffNL1_o

El Masters seguia creixent a passos de gegant, amb un canadenc com a gran protagonista de la edicions de 1985 i 1986. Primer anem a gaudir d'un dels duels més mediàtics de la dècada dels 80: Alex Higgins i Steve Davis. Duel que es produïa a la primera ronda de l'Màsters de 1985:

Seguim amb el protagonista canadenc, en l'esmentades edicions de 1985 i 1986, el gran Cliff Thorburn. Thorburn, conegut en el món sencer per aconseguir el primer break màxim en el campionat de món (Teatre Crisol). També va ser capaç de ser el primer jugador a aconseguir dues victòries consecutives en el torneig de Mestres, i embutxacar- 62.500 lliures.

En l'edició d' 1985 va derrotar en primera ronda a el futur campió de món (1985) Dennis Taylor (5-3), en quarts de final a Ray Reardon per un contundent 5-0, i en les semifinals i final va fer el mateix amb Jimmy White (6-4) y Doug Mountjoy (9-6) respectivament.

El camí de Thorburn per defensar el seu títol i poder aconseguir el triplet al Masters (ambdues gestes serien un rècord) no va ser fàcil. novament, s'enfrontava en primera ronda a un futur campió de món (1986) Joe Johnson, de l'quin es va desfer amb un marcador de 5-3. En quarts de final va derrotar a Griffiths (5-2) i en semifinals a Tony Knowles (6-4). A la final es veuria la cares amb Jimmy White, a l'quin va derrotar per un clar 9-5. Penya-segat Thorburn, campió del món en 1980, tornava a fer història per al Snooker canadenc.

En l'edició d' 1987 es tornaria a viure una final històrica amb el primer i únic duel fins a la data de nord-irlandesos en una final de Mestres. Els protagonistes no van ser altres que el huracà Alex Higgins i l'actual campió de món per aquelles dates, Dennis Taylor. Un Taylor, que va aconseguir derrotar en semifinals (6-5) a l'actual campió de l'torneig Cliff Thorburn. Gaudeixin de la gran final.

Màsters finals 1987

https://www.youtube.com/watch?v=qYtaRoYFTUM

Steve Davis, el gran dominador de l'Snooker en la dècada dels 80, va fer la seva segona aparició en una final de Màsters en 1988. Final recordada per ser la primera amb dos jugadors anglesos, i única fins a la data amb un dels marcadors a 0 en el lliurament de premis. El rècord en qüestió l'ostenta el jugador anglès Mike Hallet. Tot i la dolorosa derrota (9-0) davant el tot poderós Davis. Hallet va realitzar un torneig més que brillant. Derrotant a dos campions de l'món pel camí, Dennis Taylor (5-3) i Alex Higgins (5-2). En semifinals es va desfer de el futur campió de món (1991) John lloro, per un estret 6-5.

Stephen Hendry Masters

En 1989 el torneig dels Mestres va viure el debut de què és considerat el jugador més especial de l'Snooker, parlem de l'escocès Stephen Hendry.

Hendry, es va estrenar al Masters amb el jugador anglès Willie Thorne, de l'quin es va desfer per un clar 5-2 amb la seva primera centena al Masters (114) per tancar el partit. En segona ronda, va fer el mateix (5-3), amb el jugador gal·lès Terry Griffiths. Stephen Hendry, malgrat la seva joventut, ja tenia ben presa la mesura a Griffiths, derrotant-ho en les seves anteriors quatre partits. En semifinals es veuria les cares amb l'actual campió de l'torneig, Steve Davis. Davis, a l'igual que Griffiths, ja sabia el que era bregar en una taula de Snooker amb el jove jugador escocès. Hendry, aconseguiria la victòria amb un marcador de 6-3 i la seva segona centena al Masters (119 fet i fet seria el break més alt de l'torneig).

El seu rival a la final seria l'anglès John Parrot. Parrot ja s'havia enfrontant anteriorment sis vegades a Hendry, amb un balanç favorable per al jugador escocès amb 5 victòries, per tan sols una victòria per al jugador anglès. Balanç que va fer valer Stephen Hendry en la seva primera final de Màsters, aconseguint set mitges centenes (89, 64, 62, 61, 59, 58, 52) per aconseguir el seu primer títol de Mestre i de la Triple Corona.

El Masters va arribar a la dècada dels 90 (això vol dir que continuem amb l'actual campió de l'torneig).

Stephen Hendry defensava títol, i ¡i tant que ho va defensar!. En el seu camí cap a la final es va desfer de Steve James en primera ronda (5-2), 1 James que venia d'eliminar a Alex Higgins per 5-2 (Ronda Wild Card). En segona ronda, es va tornar a enfrontar a l'rival del seu debut al Masters, Willie Thorne. El partit no va passar a la història per la seva brillantor, però si li va valer a Hendry per accedir a unes noves semifinals de Màsters. Stephen Hendry, un cop més, no va aconseguir desplegar el seu gran joc de llarga distància, en va tenir prou un parell de breaks (65 i 64) per doblegar Jimmy White en semifinals per un ajustat 6-4 i poder disputar la gran final, amb el mateix protagonista de l'anterior edició (John lloro).

Màsters finals 1990

https://www.youtube.com/watch?v=_-RQ2HdZz50

El Màsters de 1991 es dotava amb 350.000 mil lliures en premis, 100 mil d'elles per al guanyador.

Ens van a permetre que ens centrem en tan sols un partit: la gran final amb Stephen Hendry (tercera participació i tercera final) y Mike Hallett. Recordeu la final jugada per Hallet en l'edició de 1988 amb el 9-0 a favor de Steve Davis. Si veuen la final ho entendran 😉

https://www.youtube.com/watch?v=zIFr8Qj2m4k&t=9470s

L'any Olímpic de Barcelona '92, es va estrenar una nova edició de l'Masters, amb Stephen Hendry com a gran favorit: després d'aconseguir igualar el rècord de l'jugador canadenc Cliff Thorburn, amb tres corones de Mestre (Hendry de forma consecutiva).

A Stephen Hendry no en tenia prou amb igualar el rècord de Thorburn, sinó que en vuitens (Martin Clark 5-0) i quarts de final tan sols va cedir un frame (El degà Reynolds 5-1). en semifinals, un cop més, va ser el botxí de l'jugador anglès Jimmy White. Tot i que White va aconseguir el break més alt de l'torneig 139, no va ser suficient per doblegar el tot poderós Hendry, que es va imposar per un ajustat 6-4.

Es diu que White va patir a Hendry al Teatre Crisol (4 finals perdudes) i nosaltres (SpainProSnooker) diem que John Parrot el va patir en les finals de Màsters. Parrot aconseguia arribar a la seva tercera final en quatre temporades i una vegada més el seu rival era el gran dominador de l'snooker de l'època.

Stephen Hendry, en l'inici de la final, va donar poques opcions a John Parrot. Hendry va marxar a la mitja part amb un 4-0 dalt i un 136 en l'últim dels frames. La resta de el partit es van anar alternant els frames fins arribar a l' 9-4, el que significava el quart títol de forma consecutiva per Stephen Hendry. Tot un rècord històric.

Continuem amb Stephen Hendry i el seu idil·li amb el torneig de Mestres. Tot indicava que Hendry anava a tenir un camí senzill cap a les rondes finals. Però això no va ser així: en primera ronda es veuria les cares amb el jove i talentós jugador irlandès Ken Doherty. Hendry va marcar territori d'un bon inici, portant-se els tres primers frames amb un 129 en el primer d'ells. Doherty no es va deixar intimidar, donant-li la volta a el partit (4-3). I un cop més, Stephen Hendry, ens va mostrar tot el seu talent, aconseguint dos-cents seguits (105 i 131) per tancar el partit.

En quarts de final va eliminar a l'anglès Gary Wilkinson, amb diversos break 's guanyadors (101, 92, 84, 69) que li van donar pas a unes noves semifinals. En semifinals es veuria les cares amb el seu paisà Alan McManus: el partit va caure de la banda de l'actual campió per un ajustat 6-4, amb aquests break 's: 105, 78, 73, 72, 65, 62 una càrrega de Stephen Hendry.

El rival d'Stephen Hendry a la final seria el jugador tailandès James Wattana, guanyador de diversos títols importants i futur doble semifinalista de l'campionat de món, a més d'aconseguir 3 break 's màxims, entre d'altres èxits.

Màsters finals 1993

https://www.youtube.com/watch?v=GlnYOyKusUc

Stephen Hendry, després d'aconseguir el seu cinquè títol de Màsters (consecutiu) era el gran favorit per a l'edició de 1994. I ho va demostrar plantant-se a la gran final amb gran facilitat (tan sols va perdre 6 marcs, dos a cada ronda). El seu rival a la final seria el seu compatriota Alan McManus, això significava que tindríem per primera vegada i, fins a la data d'avui, una final de Masters amb jugadors escocesos.

El derbi escocès no va defraudar pel que fa a emoció. El break més alt de la final el va signar l'actual campió (Hendry), amb una gran centena de 115 punts, més cinc mitges centenes (80, 69, 67, 62, 58). McManus no va desplegar un gran joc de llarga distància amb tan sols tres mitges centenes (83, 61, 55) abans d'arribar a l'decider de la gran final de Masters 1994:

Màsters 1995

En 1995 tindríem, un cop més, un escocès jugant a gran nivell i un anglès fent el mateix. El jugador escocès debutava al Masters i va haver de guanyar la ronda Wild Card per accedir a l'quadre final. Per part de l'jugador anglès, era la seva segona participació al Masters (primera quadre final). Estem parlant dels arxiconeguts John Higgins i Ronnie O'Sullivan.

El camí de tots dos jugadors cap a la gran final no va ser gens fàcil. John Higgins va haver d'eliminar en quarts de final (5-1) al seu compatriota i actual campió de l'torneig Alan McManus. Higgins va donar poques opcions amb uns números (trencar 91, 89, 73, 55) que parlen per si sols. En semifinals es va veure les cares amb Jimmy White, que aleshores era un dels grans jugadors de l'circuit. Atresorant diverses finals perdudes en el Campionat del Món, estatut que no va poder reflectir en la mesa, tal com ens indica el marcador (6-1 Higgins paràgraf).

Ronnie O'Sullivan, fer el seu debut en el quadre final, amb el tres vegades finalista de l'torneig (89, 90,92) i Campió de l'Món en 1991, l'anglès John Parrot. El partit va arribar a l'decider amb victòria d'O'Sullivan després d'un break de 58 punts. En quarts de final es va desfer amb facilitat de l'mític Terry Griffiths per 5-2. Peter Ebdon esperava en semifinals, després d'eliminar a un tal Stephen Hendry en quarts de final després d'anar 4-2 baix.

semifinals Màsters 1995

Ronnie O’Sullivan i Peter Ebdon

La gran final prometia i molt! després del gran camí recorregut pels dos jugadors. Poden gaudir de l'espectacle en el següent vídeo.

Màsters finals 1995

Ronnie O’Sullivan contra John Higgins

https://www.youtube.com/watch?v=IgcKUj0d17Q&t=9023s

Màsters 1996

El torneig continuava incrementant els seus premis, amb una xifra de 125.000 lliures per al jugador que aconseguís aixecar el Trofeu al Centre de Conferències de Wembley a Londres (Anglaterra); el format també canviava (primera ronda, quarts i semifinals a el millor de 11 marcs), que mantenim en l'actualitat.

L'actual campió de l'torneig (Ronnie O'Sullivan) era un dels grans favorits juntament amb els escocesos Stephen Hendry i John Higgins. Derby que viuríem en primera ronda. Hendry arribava a l'Màsters de 1996 amb un Palmarès que parla per si sol. El torneig es presentava més que interessant i qualsevol s'atrevia a pronosticar el guanyador de la suculenta xifra de 125.000 lliures, ja que a la resta de l'cartell apareixien dos anglesos Campions de l'Món, Steve Davis (6 títols) i John Parrot (1 títol). Sense oblidar-nos de l'sis vegades Subcampió de el Món i guanyador de l'Màsters en 1984 Jimmy White, i el campió de l'Màsters en 1994 Alan McManus.

El recorregut dels favorits en primera ronda ens deixava l'esmentat Derby escocès. Stephen Hendry va arrencar la màquina amb un break marca de la casa (95), cosa que no va impressionar a un jove i cobdiciós John Higgins, retornant el break guanyador amb una gran centena de 121 punts. Higgins va continuar sumant frames en el marcador, arribant aconseguir un avantatge de 4-2. El Campió de Món estava en problemes i la seva reacció no es va fer esperar, Hendry no aconseguia grans break 's però si va aconseguir donar-li la volta a el marcador (5-4 dalt) col·locant-se a tan sols un frame de la victòria. La quin va arribar al següent frame:

continuarà….